Trajectes

Agafar cada dia el mateix metro, seguir el mateix recorregut des de casa teva fins l'andana de l'estació, esperar-lo al mateix banc, a la mateixa hora, i ser capaç de distingir quines de les persones del teu voltant no són allà habitualment, et fa perdre la consciència del dinamisme dels primers fets del dia.
Allò que passa és allò que canvia, i és per això que no soporto els trajectes.

El metro abans era una petita aventura: l'esperava, em fixava en la gent, inventava històries, escoltava música, llegia, m'asseia a diferents llocs per tal de canviar de perspectiva, i buscava la cara fosca del conductor mentre el comboy anava frenant per la via.
Ara és per a mi poc més que un ascensor.

I tampoc soporto els ascensors; em fan sentir com un moble, com una peça, com una formiga, com una abella. Ningú parla, ningú somriu, i tothom fa mala olor.
Per sort, alguna ànima perspicaç va inventar unes pantalletes que indiquen lumínimacament la progressió dels moviments que s'esdevenen fora del cubicle, el teu avenç entre els pisos o les parades.
Sempre me les quedo mirant, les llumetes; d'altra manera embogiria.