Nostàlgia

Estic farta de llegir textos que parlen sobre com n'era de maca, l'infantesa, sobre com ha canviat tot des de llavors, i que no obstant afirmen no ser escrits sobre la nostàlgia sino amb la clara perspectiva que donen els anys. Jo crec que sí que és nostàlgia. Però per què la gent sent la necessitat de disculpar la seva nostàlgia? Qualsevol temps passat va ser millor perquè ens cau lluny i és més fàcil d'idealitzar. Potser és que tothom necessita un ideal, un referent, que mesuri la seva vida, la seva evolució. Tot i això, no és només per això que tothom torna a l'infantesa per a somriure dolçament, no és només per això que ens lamentem de les coses que erem i de tot allò que hem perdut. Potser és que realment hem perdut alguna cosa, alguna cosa valuosa, una manera de veure el món que no té res a veure amb la que ens han imposat i que potser, només potser, té més a veure amb el que desitjem veritablement. Aquest és un dels meus temes preferits, perquè els detalls que hom recorda de la seva infantesa crec que mostren els nostres desitjos més ocults, sovint fins i tot per a nosaltres mateixos. Mirem enrera perquè no gosem qüestionar la nostra manera de viure, mirem enrera perquè ens espanta mirar-nos al mirall.
Un ideal converteix una idea en eterna, perfecta, inassolible.
Llavors, els ideals són les nostres belles, precioses i dolces excuses. Jo sempre dic que hem caigut al parany de creure que l'edat no s'acumula, sino que es substitueix. Encara que, ben mirat, potser a mi tot això em queda massa gran.