Sofística. Tecnicismes per a explicar xorrades:

HORROR VACUI

L'ésser humà mai no ha pait bé el concepte d'absència, el fet que una cosa que havia estat desaparegui per sempre, la mort natural i horrorosa de les coses. És per aquest motiu que ens encaparrem a recuperar la nostra història, és per això que al llarg de milers d'anys hem documentat els nostres esdeveniments i les nostres vides mitjançant el llenguatge.
No soportem pensar que la nostra existència es perdi amb nosaltres. Una por al "no-res" que hem convertit en tòpic "horror vacui", el motiu pel qual existeix el pilar cultural de totes les nostres creences i supersticions sobre l'eternitat i el "més enllà", el motiu pel qual ja fa milions d'anys els nostres avantpassats pintaven les seves parets d'abstracció i enterraven els seus morts amb cerimònies i objectes.
Potser és el motor més gran que té la natura, aquest esperit de perdurar allò efímer a través de la còpia, fent inherent a tots els individus l'instint d'ajuntar-se per multiplicar-se, de dividir-se per multiplicar-se, de multiplicar-se per fer eterna, al menys, la globalitat, el conjunt, el sistema.
Se sol dir que el "no-res" és l'absència de "res" (cosa), però aquest desesperat procès cap a l'autoconservació apunta que en realitat l'existència és precisament la lluita constant contra un "no-res" que s'imposa.
Però per natura no tan sols ens desconcerta la desaparició de l'entitat, sinó també la seva creació espontània, l'emergentisme de la susbtància. Durant segles la ciència ha investigat els procesos que intervenien en la suposada destrucció i aparició de la matèria, fins arribar a les teories actuals sobre els cicles biològics i la gènesi i comportament de l'energia que, tranquilitzadorament per nosaltres, ni es crea ni es destrueix, sinó que tan sols es transforma.
Així doncs, ens és més fàcil creure en allò infinit i etern que en la destrucció i creació del "no-res". Tot i que l'enteniment humà és incapaç de concebre l'eternitat, sí que disposa d'un mecanisme d'integració pràctica del concepte dins la vida diaria, que és la fe. L'objecte d'aquest mecanisme varia segons les circunstàncies, però no deixa de ser una protecció contra l'abisme existencial de la mort de les coses.
A la vida pràctica tenim clars exemples, però potser el que sempre m'ha cridat més l'etenció és el de la mort dels sentiments, i en concret el de l'amor. Sempre ens és més fàcil creure que mai no ens han estimat que no que ens han estimat i de cop i volta han deixat de fer-ho. Deixar perdre una persona a la que t'has estimat és una de les coses més difícils que hi ha. I tot plegat ens desconcerta tant perquè la fe, la nostra única protecció contra l'inintel·ligible desconcertant, en aquest cas no ens serveix més que per perdurar innecesàriament l'agonia.
Ens costa tant acceptar la destrucció d'un sentiment pel mateix motiu que ens costa tant acceptar la mort, amb la diferència de que en el primer cas hem de conviure amb la contradicció constant que suposa la destrucció d'allò que encara existeix com a entitat en progrès vital fora de nosaltres mateixos.

Jimmy Fontana - Il Mondo