Poca neu

Sóc allà on el temps s'alenteix, al sol, un sol ferotge i relaxant, gairebé tangible sobre la pell sense colrar. De tant en tant un cotxe pertorba aquesta mena d'eternitat momentània, i la seva vibració entre les valls fa que sembli haver trencat una barrera de so, perdent-se després en aquell lloc on van les coses reals i efímeres.
La mirada i el caminar de la gent són lents i pesats, concentrats en la senzillesa de l'acte de caminar; el terreny és tan abrupte que els peus troben una inclinació diferent a cada pas.
Els arbres coronen un paisatge sense matolls, despullats i alhora revestits de branques anguloses i seques, que semblen haver proliferat buscant-se les unes a les altres amb desesperació cega.
L'herba llisa i aixafada, d'un verda daurat, resta silenciosa esperant la neu com el coixí artificial d'una escenografia inacabada.
Algunes cases de pedra i de fusta neixen del terreny com bolets als peus d'un arbre centenari, gairebé amb la mateixa textura i el mateix material que el sòl que els acull, però alguns cartells les fan desentonar com les enganxines en una maleta de viatge.
Les muntanyes abracen la vall maternalment, tímidament tacades de neu regalimant, esbufegant núvols densos i compactes a un cel d'un blau gèlid i sobrenatural.
Davant aquesta imatge qualsevol paraula esdevé tan sols una trista i humana metàfora, una imatge, un joc dialèctic sense més sentit que el vici per la lletra.

Llach - El meu país es tan petit