La Maduresa

Sempre es diu que la infantesa és l’època més feliç de la vida, i potser és perquè mentre la vivim no ens preguntem si som feliços o no, simplement vivim pel fet que un nou dia comença. Cada nova experiència és una aventura que et marca i t’enriqueix, que t’entusiasma i et sorprèn. Com qui diu, de petits vivim i prou, vivim sense pensar en res més que el present, un present que inclou el passat i el futur immediats. És una manera de viure completa, pensant-nos el rei del món i el centre de l’univers. Tot està per estrenar, com un enorme parc d’atraccions pel qual hem pagat una entrada que hem d’aprofitar muntant a tot arreu abans no tanquin les portes i sigui l’hora de tornar cap a casa.

És en aquest moment, en que la vida és una pàgina en blanc, quan més límits reals se t’imposen, i alhora és l’època en que tens més llibertat per somiar i pensar. És com estar tancats dins una gàbia que forma part d’un món infinit.
De grans, en sortir d’aquesta gàbia, descobrim que el món no era tan gran com crèiem, i deixem d’imaginar infinituds, de manera que la nostra vida es transforma en una gàbia una mica més gran que l’anterior. Però mai no sortim de la gàbia. I no és molt més esperançadora la cosmovisó que tenim durant l’infantesa? Ens engabiem per fora però no per dintre. I és la voluntat de voler sortir-ne la que impulsa els nens a preguntar, desitjosos de fer-se grans i volar lliures. La mateixa formulació d’aquestes preguntes sovint descriu molt millor el món que no pas les respostes que en donen els adults. Els adults fins i tot es poden arribar a trobar incòmodes a l’hora de contestar-les, precisament perquè han oblidat els motius que impulsen a fer-les. Els adults han oblidat moltes coses importants.
Però és possible sortir-ne? Algunes persones ho aconsegueixen, aconsegueixen conservar aquest món infantil on tot és possible i, fins i tot, sortir a volar de tant en tant. Curiosament, és un tret que comparteixen molts adults que han estat considerats genis en la seva professió. Persones extremadament curioses, imaginatives, originals, capaços de desfer-se dels dogmatismes imposats per la maduresa normal i replantejar-se les coses de manera pura, com si ho fessin per primer cop, amb una visió il·luminada que ningú no ha tingut fins llavors, perquè ningú n’havia dubtat tan profundament. John Lenon deia: “No hi ha res que pensis que no pugui ser pensat, no hi ha res que somiis que no pugui ser somiat”. La infinitud és la gran por dels adults, que han deixat de creure en la màgia. Això no vol dir que no hi hagi mètode i reflexió, doncs aquesta no és una crítica a la maduresa en si mateixa, sinó a aquesta maduresa absurda i substitutiva que fa perdre parts de nosaltres mateixos que són estremadament útils per a assolir una felicitat personal i viva. S’imposa el criteri de que l’edat es va substituint any rere any. Això vol dir que en el moment que compleixes anys, perds irremeiablement la persona que havies estat fins aleshores, com si d’alguna manera fos l’edat, i no pas alguna cosa que té a veure amb nosaltres mateixos, la que definís la nostra identitat.
Els infants poseeixen una innocència que sovint els permet veure el món sense els artificis, convencionalismes, hipocresies i disfresses que tan còmodament l’expliquen. De la pèrdua d’aquesta capacitat se’n diu maduresa, un procès lent i traumàtic pel qual obliguen a passar a tots els nens en potència per tal de despullar-los de qualsevol rastre de màgia a la seva vida, perdent la capacitat de gaudir dels petits detalls que els ofereix una realitat pura i absurda.

Per si això no fos poc, la Normalitat ens fa creure que això d’anar desprenent-nos de parts de nosaltres mateixos fins reduir els nostres pensaments a la seva mínima expressió per tal d’optimitzar el seu rendiment, que això d’anar perdent imaginació i capacitat de gaudir dels petits plaers, que això de perdre la capacitat de divertir-se amb foteses, és tremendament desitjable.

No és estrany que les crisis existencialistes sorgeixin a l’adolescència, perquè és precisament durant aquells anys en que es pot sentir clarament l’absència de les parts que van caient de tu mateix. És quan es preodueix la massacre de les amputacions, en que encara l’infantesa és tan aprop que pots sentir la seva absència. Aquest desconcert per la pèrdua és el mateix que es pot sentir cap a un ésser estimat perdut per sempre en el buit, la diferència és que, encara que la societat et pressioni, si hi acabes renunciant és perquè tu ho decideixes. Es tracta de tenir com a criteri la veritable felicitat i no pas el molle de la Normalitat, desprenent-se d’allò que realment ens impedeix d’avançar cap al desenvolupament.

En el moment en que oblides el que era ser un nen és quan has assolit la suposada maduresa, quan les ferides cicatritzen i deixen de sagnar, quan ja no es produeix cap conflicte entre la teva realitat imaginativa, creativa i màgica i la mediocritat que t’envolta. És en aquest precís moment en que s’entra en la insatisfacció i l’enyorança com a mode de vida permanent, creant així un sentiment d’incompletitud que ens empany a consumir i ens aboca a la felicitat comercial i enllaunada de l’utilitarisme. Sovint es confón l’absència del dolor d’aquesta pèrdua amb la serenor i la pau interior, convertint l’adolescència en una mena d’enfermetat de la que t’has d’acabar curant. Aquesta gran mentida de la Normalitat homogeneitzadora està profundament arrelada dins la nostra cultura, i és un dels grans plilars del seu sistema de substitució constant de la identitat.

Cada dia que passa és un dia més, un dia que, com si fos una peça de roba, utilitzes i tires a la paperera quan se’t queda petita, com si la maduresa pogués quantificar-se segons la talla que utilitzes en aquell moment. Però aquesta identificació del creixement físic amb l’intel·lectual i emocional, tot i que molt visual i efectiu, no deixa de ser una estratègia comercial. El creixement físic és també físicament limitat, arribant un moment en que deixes d’expandir-te i t’estabilitzes en una mesura. Llavors, en certa manera, el fet d’identificar l’un amb l’altre provoca que es repeteixi aquesta pauta en el cas del creixement intel·lectual i emocional, potenciant una mena d’estancament estèril que, no obstant, és dinàmic, en tant que, com la roba, l’has d’anar renovant per desgast.
Però hi ha una altra manera de madurar, aquella en que els anys no es substitueixen sinó que s’acumulen, de manera que el que ets ara és la suma de tot el que has estat, una mena de ventall de possibilitats que pots escollir segons el moment, segons el que et faci feliç en aquell moment o segons el que t’ajudi a entendre el món. És una manera d’avançar, potser, molt més fèrtil que aquesta que, mai millor dit, ens volen vendre. És una mena de maduresa que et fa, potser, una persona més comperta i complexe, que et dóna més eines per evitar que siguin els altres els que conduieixin la teva pròpia vida.

Curiosament, tot i aquest entramat propagandístic normal, a mesura que ens anem fent vells ens anem acostant més a com érem quan érem infants. Hi ha gent que diu que el caràcter s’accentua, encara que segurament el que passa és que les persones es desprenen dels trets superflus i es recupera l’essència. I doncs, si aquest sistema de madurar és tan bo i tan desitjable, per què ens passem la resta de la nostra vida enyorant l’infantesa? Alguna cosa falla en tot plegat.

Quin sentit té convertir els individus en persones sense imaginació, sense somnis, sense originalitat, sense aspiracions més enllà de la felicitat enllaunada? Doncs en té molt, de sentit. Aquesta mena de maduresa converteix els nens en membres normals i productius de la societat, peces de l’engranatge encarrilades segons les normes socials que inhabiliten el qüestionament profund de les coses i la capacitat de crítica innocent.

Lax'n'busto - Trepitja Fort