Todos están locos.

Cojo mi movil y me pongo a escribir por oscuridad y aburrimiento.
La luz de una triste farola ilumina el andén como si de un escenario se tratase. Un invisible concierto de grillos, un estruendoso eco lejano en el silvido del silencio de la noche. El calor se ha evaporado y empieza a refrescar, aunque el aire es denso y quieto.
Un oscuro hombre permanece sentado en el reflejo de mi banco al otro lado de las áridas vías. Mi insulsa cara se convierte en otro foco de atención. El hombre me mira como memorizándome. Me doy cuenta: yo tampoco puedo apartar la vista de él. Es extraño, porque en realidad está tan oscuro que no nos vemos los ojos. Solos él y yo en el mismo lugar, en las mismas circunstancias, pero dirigiéndonos hacia direcciones opuestas.
Algo me hace despertar de la intensidad del momento; parece que los grillos han dejado de cantar y ahora rien. Su risa es histriónica. La farola parece adormecerse por momentos, como alejándose para buscar un poco de diversión junto ellos. Todos están locos.
Nada podría estar ahora más fuera de lugar que la llegada de un tren para destrozar toda esta locura y poética simetría.

Tonteries pomposes

Per mi escriure és un exercici doblement conscient o, com m'agrada dir-ne, hiperconscient.
Es tracta de somiar, sí, però de somiar amb consciència i en consciència.
No hi ha res que t'apropi més a la realitat que escriure.

Nacida para amar

Hay veces que solamente escribo para saborear las palabras.
Me siento conectada con el mundo cuando escucho el sonido de mi voz sobre el papel.
Relajo la muñeca y me concentro en lo asombrosamente automático de mis trazos, en la ligazón de las letras y los silencios convertidos en el espacio que las separa.
Me sorprendo cada vez de este fantástico regalo me encontré preparado y a mi disposicón.
Soy afortunada porque sé que estoy hecha para amarlo y ese amor convierte la utilidad en arte y lo hace todo un poco más mío.
Cuando escribo, lo hago siempre como una carícia en mi espalda. No hay nada más íntimo en el mundo que pueda ser a su vez de cualquier otra persona.

Novatada poètica

Fa un parell de dies va començar la meva carrera com a escriptora frustrada.

Vaig rebre una carta del Centro de Estudios Poéticos de Madrid. M’informava que havia quedat semifinalista en un concurs literari i el meu poema formaria part d'una antologia titulada Amor Eterno. Em felicitaven pel meu gran talent, m’asseguraven que aquest premi internacional donaria impuls a la meva carrera, i em demanaven que verifiqués el text original i que els signés una autorització per a publicar-lo. També m’oferien de comprar un exemplar del llibre a preu de col·laborador (ni més ni menys que quaranta-nou euros), i la possibilitat d'adjuntar un petit perfil personal pagant vint euros més. Tot i que estava molt emocionada, el fet que fos tan car em va semblar estrany. A més, tampoc no sabia quants poemes hi hauria i si em valia la pena, així que vaig decidir investigar l'abast d'aquest centre i les seves publicacions anteriors.

Primerament vaig anar a la seva web i a l'apartat de preguntes hi vaig trobar dues d’interessants: ¿Qué seguridad tengo si les doy los números de mi tarjeta de crédito? y ¿Es un concurso serio? ¿No será otra tomadura de pelo de internet?. A partir d'aquí vaig posar més èmfasi en trobar informació sobre les seves publicacions. A la web apareixien referències del Ministeri d'Hisenda, de Cultura, del Dipòsit Legal, dels seus dominis d’Internet, etc., però tot plegat eren culs de sac. Vaig trobar un parell dels seus títols al Ministeri de Cultura, però hi figurava un sol autor i res no indicava que fossin antologies.
Ja amb la mosca al nas, vaig buscar informació sobre el propi centre i de seguida van aparèixer les paraules timo, estafa, etc. Llegint diferents blogs vaig entendre quin era el negoci: munten un concurs i s’hi presenten una sèrie de persones que deixen les dades de contacte, envien la mateixa carta a tots els participants, i els ofereixen de comprar exemplars del llibre on apareixen. L’estafa recau en el fet que només publiquen els poemes dels autors que paguen, i tan sols fan una tirada amb els exemplars justos per a aquests mateixos autors. El llibre no està enlloc més. El Centro de Estudios Poéticos no és més que una impremta encoberta d’editorial. Per a no aixecar sospites, copien títols de llibres que ja han estat publicats.

A la carta et diuen que el seu Comitè de Selecció t’ha catalogat com a semifinalista (categoria aplicable a tots els participants), et venen el llibre a preu de col·laborador (de fet és l’únic preu), i t’informen que tan sols publiquen una petita fracció dels poemes que reben (sense especificar res més). T’asseguren que no tens cap obligació de pagar una quota per a la publicació ni de comprar un exemplar i que, en cas que n'adquiereixis un i no t'agradi, et tornen els diners. Amb evident cinisme afirmen que el llibre “engrosará favorablemente su biblioteca y será un tesoro familiar o un regalo personal de alto valor”, i t’insten a incloure el teu perfil perquè així “los medios de comunicación y el público en general, estarán informados sobre sus motivaciones, el significado que tiene la poesia en su vida, la historia detrás del poema y su punto de vista filosófico”.

Llegint diferents testimonis de víctimes per Internet vaig trobar el d’una noia que va participar tres vegades en tres concursos diferents del Centro de Estudios Poéticos, i en totes tres ocasions va rebre la mateixa carta. No va voler pagar per cap exemplar del llibre, ni tan sols a la tercera vegada, que va guanyar el concurs, rebent els pertinents cent cinquanta euros de premi. Un amic seu, que també va participar i també va rebre la carta, sí que va voler un exemplar i així van poder comprovar, bocabadats, com a l’antologia no constava el poema de la guanyadora. Un altre participant es va molestar a anar a l’adreça que donen a la web i a la carta, Carrer Pedro Texeira 10 MBE, 28020, Madrid. Com era d’esperar, allà no hi ha cap editorial, encara que està per veure que no tinguin el local en algun dels pisos. En tot cas, hi ha d'haver algú que de tant en tant es passi per allà a recollir el correu.

El que sí que és segur és que tot plegat es tracta d’una vulgar estafa. I encara que entenc que trobar-se amb una cosa així és indignant i desalentidor, al menys aquestes persones se n’han adonat. Cal pensar, però, en moltes altres que hi han caigut de quatre potes. En la mateixa recerca també vaig topar amb un munt d'entrades i publicacions de gent absolutament emocionada perquè havia rebut la carta. Gent gran, que potser creia que ja ningú reconeixeria el seu talent. També una referència al premi en l’incipient currículum d'algun escriptor novell. Fins i tot vaig trobar una llarga entrevista a una dona que consideraven una estrella local per haver quedat semifinalista a un concurs internacional.

Oscil·lant entre la indignació personal i la condescendència més horripilant, em vaig preguntar si seria correcte avisar-los. Qui és que no pagaria per acomplir el seu somni? Tot i això, crec que és molt trist viure una mentida. A més, no tinc ni el dret ni el deure de protegir ningú. Si de cas, que s'enganyin ells mateixos.

I és que, si hi penses, aquesta mena d'estafa s'alimenta de la pitjor part dels escriptors. Res millor que una cosa així per abaixar-se a un mateix del pedestal, entendre que res no és gratuït al món de les lletres i que, a més a més, els afalacs sempre surten massa cars.
Ja sap que la justícia poètica sempre té una costat amargant.

Que te follen - La cabra mecánica


Enllaços:
La web del Centro de Estudios Poéticos
Un testimoni
Un forum al respecte
Un noi que es presenta a la suposada adreça física del Centre
Una afectada aliena al fet
Una altra

Trajectes

Agafar cada dia el mateix metro, seguir el mateix recorregut des de casa teva fins l'andana de l'estació, esperar-lo al mateix banc, a la mateixa hora, i ser capaç de distingir quines de les persones del teu voltant no són allà habitualment, et fa perdre la consciència del dinamisme dels primers fets del dia.
Allò que passa és allò que canvia, i és per això que no soporto els trajectes.

El metro abans era una petita aventura: l'esperava, em fixava en la gent, inventava històries, escoltava música, llegia, m'asseia a diferents llocs per tal de canviar de perspectiva, i buscava la cara fosca del conductor mentre el comboy anava frenant per la via.
Ara és per a mi poc més que un ascensor.

I tampoc soporto els ascensors; em fan sentir com un moble, com una peça, com una formiga, com una abella. Ningú parla, ningú somriu, i tothom fa mala olor.
Per sort, alguna ànima perspicaç va inventar unes pantalletes que indiquen lumínimacament la progressió dels moviments que s'esdevenen fora del cubicle, el teu avenç entre els pisos o les parades.
Sempre me les quedo mirant, les llumetes; d'altra manera embogiria.

Nostàlgia

Estic farta de llegir textos que parlen sobre com n'era de maca, l'infantesa, sobre com ha canviat tot des de llavors, i que no obstant afirmen no ser escrits sobre la nostàlgia sino amb la clara perspectiva que donen els anys. Jo crec que sí que és nostàlgia. Però per què la gent sent la necessitat de disculpar la seva nostàlgia? Qualsevol temps passat va ser millor perquè ens cau lluny i és més fàcil d'idealitzar. Potser és que tothom necessita un ideal, un referent, que mesuri la seva vida, la seva evolució. Tot i això, no és només per això que tothom torna a l'infantesa per a somriure dolçament, no és només per això que ens lamentem de les coses que erem i de tot allò que hem perdut. Potser és que realment hem perdut alguna cosa, alguna cosa valuosa, una manera de veure el món que no té res a veure amb la que ens han imposat i que potser, només potser, té més a veure amb el que desitjem veritablement. Aquest és un dels meus temes preferits, perquè els detalls que hom recorda de la seva infantesa crec que mostren els nostres desitjos més ocults, sovint fins i tot per a nosaltres mateixos. Mirem enrera perquè no gosem qüestionar la nostra manera de viure, mirem enrera perquè ens espanta mirar-nos al mirall.
Un ideal converteix una idea en eterna, perfecta, inassolible.
Llavors, els ideals són les nostres belles, precioses i dolces excuses. Jo sempre dic que hem caigut al parany de creure que l'edat no s'acumula, sino que es substitueix. Encara que, ben mirat, potser a mi tot això em queda massa gran.

Año nuevo, ropa interior nueva.

Creo que esta película, El Diario de Bridget Jones, aparentemente entrañable e inofensiva, ha hecho mucho daño al mundo. Nos convenció de que el fracaso, si se repetia lo suficiente, se convertía en algo entrañable.

No obstante, en esta ocasión he decidido no empezar otro diario escribiendo en la primera página los mismos propósitos de cada año, que sospechosamente coinciden también con los de la mayoría (Es lo que tiene la originalidad de hollywood, que se extiende como la pólvora).

Lo cierto es que siempre los dejo a medias, y cada cierto tiempo tomo conciencia de que tengo los cajones repletos de diarios casi en blanco. Después me siento culpable, pienso que nunca haré las cosas bien, me deprimo, llega fin de año, y en un arranque de optimismo, vuelvo a caer en la tradición de los propósitos de año nuevo. Gasto otro diario, matan a otro pobre árbol inocente, y vuelvo a saborear el agridulce néctar del fracaso.

He llegado a la conclusión de que todo este ritual no es más que un círculo vicioso: los propósitos son siempre consecuencias de fracasos, y es posible que los fracasos sean también consecuencias de cierto tipo de propósitos: propósitos ritualizados, hechos a la ligera, por obligación poética.

Así que este año prefiero ir mejorando sobre la marcha y sin prisas, y tampoco es que este planteamiento sea demasiado original... Un amigo muy perspicaz me ha hecho darme cuenta de que en cierto modo ya traté este tema en el escrito de los post-its. Tiene toda la razón del mundo, pero por suerte, este año no me he propuesto ser original.

¡Feliz 2009 a todos!

It's the most wonderfull time of the year

Desahogo adolescente

Siento a la literatura como a una amante infiel que ahora me ha abandonado, como si la unión que creía eterna y esencial fuese, sin yo saberlo, de carácter efímero y circunstancial, un pequeño refugio contra el temporal adolescente sin el cual no sé vivir en la calma. He estado tan cómoda bajo el amparo de sus paredes que he olvidado avanzar. Sin su apoyo me siento sola y fría, poco más que la sombra de lo que fui. Temo que no regrese nunca y me quede por siempre rodeada de pesados libros y palabras tan ligeras que no llegan a formarse.
No es aburrimiento, sino desamor, lo que siento por ti, literatura...

Silvio Rodríguez - Mi unicornio azul

Post-its

El post-it, ese gran placebo del vitalismo. ¿No es extraño como el hecho de escribir tus tareas en papelitos de colores, pegándolos en sitios visibles, te hace sentir que ya has hecho algo al respecto? Como pequeñas costras, se despegan cuando lo peor ya a pasado, cuando has entendido, por fin, que en realidad no pensabas hacer nada al respecto.
Hacer dieta, ir al dentista, ordenar los libros en las estanterías, montar los albumes de fotos, etc. Los post-its en cierto modo ordenan la vida, nos recuerdan aquello que nunca haremos, nuestras eternas tareas, aquello por lo que no vale la pena preocuparse.
Yo personalmente los pongo en las puertas, así me aseguro de no abrirlas y tener cada vez una excusa para quedarme aletargada por la vida.

Ismael Serrano - Últimamente

El amor

Te sientes perdido y encuentras a alguien que te comprende y te aferras a esa persona porque es lo único claro que hay en tu vida: eso no es amor, eso es compañía.
El amor nunca puede ser un objetivo. Un objetivo, por definición, es algo que no tienes, un lugar a donde te diriges, algo que no forma parte de ti más allá de la idea.
El amor es gratuito, grande, sin sentido. Se emana a si mismo. No se acaba, solamente empequeñece. Duerme contigo y se despierta contigo, y durante el día te acompaña en los bolsillos. Se recuerda a si mismo, pero no puede olvidarse a si mismo. Hace a las personas más auténticas. Puede que te comprenda, pero solamente porque te quiere. Y puede que cambie tu rumbo, pero porque sólo aquel que ama tiene la capacidad de ver su verdadero destino.
No necesito creer que estoy enamorada para sentirme acompañada, y ni siquiera temo estar sola. Puede que por eso me guste la filosofia: siento la necesidad de dignificar las ideas, aunque eso a menudo complique mi realidad. Por ello admito que nunca he amado. Aceptar esto me permite no aferrarme a sucedáneos.
El amor es un regalo, y la gracia de un regalo es que no te es necesario, que lo anhelas únicamente con la mirada. Y sobretodo un regalo es algo que no se pide, y que a veces ni siquiera se espera, simplemente llega... o no llega.
Aunque claro, siempre hay quien no sabe recibir regalos.

Elvis - Can't Help Falling in Love with You

Literalment ( fragment de la novel·la )

La Marta s'havia convertit en la banda sonora de la seva vida. Era la seva imatge de fons, la seva melodia en soledat, el seu silenci, l'orquestra en els seus moments significatius, i fins i tot la seva música d'ascensor. Era també el reflex dels quadres de casa seva, la imatge de la tele apagada, la cara del mirall quan ell no mirava. Els seus pensaments es barrejaven amb el que ella hauria dit com abans ho havien fet les seves olors. Havien passat mesos i encara no li havia marxat de la pell. Buscava casualitats que li recordaven a ella i els hi donava voltes com si realment hi volgués trobar algun sentit. Quan li havia dit que no podría viure sense ella, mai no hagués pensat que seria d'una manera tan literal.

Rosana - Si tu no estás aquí

Escriptors

La gent que escriu no tan sols existeix als llibres...
Ahir un noi em va mirar fascinat. No pas perquè se sentís atret cap a la meva persona particular, sinó pel fet que davant l'avorriment i la son em vaig armar amb paper i ploma per fer una mica de mala literatura matinal. Un gest tan i tan natural a la meva vida el va desconcertar profundament, i em va mirar com si ell i jo fossim de planetes diferents.
Jo, excitada per un interès tan exòtic, vaig exagerar els meus amaneraments a l'hora d'escriure, fent-me l'interessant per vocació exibicionista i per narcisisme teatral. No va ser fins gairebé el final del trajecte que vaig pensar que li podia haver escrit alguna cosa i donar-li abans de baixar. Però potser hagués estat una mena d'heretgia trencar el clima d'irrealitat de l'escena.

Per uns moments, em vaig sentir com el personatge de la seva història, una història que va escriure ell mateix amb els ulls, sobre el suport de la seva silenciosa atenció.

Yann Tiersen - La valse d'Amelie

Sofística. Tecnicismes per a explicar xorrades:

HORROR VACUI

L'ésser humà mai no ha pait bé el concepte d'absència, el fet que una cosa que havia estat desaparegui per sempre, la mort natural i horrorosa de les coses. És per aquest motiu que ens encaparrem a recuperar la nostra història, és per això que al llarg de milers d'anys hem documentat els nostres esdeveniments i les nostres vides mitjançant el llenguatge.
No soportem pensar que la nostra existència es perdi amb nosaltres. Una por al "no-res" que hem convertit en tòpic "horror vacui", el motiu pel qual existeix el pilar cultural de totes les nostres creences i supersticions sobre l'eternitat i el "més enllà", el motiu pel qual ja fa milions d'anys els nostres avantpassats pintaven les seves parets d'abstracció i enterraven els seus morts amb cerimònies i objectes.
Potser és el motor més gran que té la natura, aquest esperit de perdurar allò efímer a través de la còpia, fent inherent a tots els individus l'instint d'ajuntar-se per multiplicar-se, de dividir-se per multiplicar-se, de multiplicar-se per fer eterna, al menys, la globalitat, el conjunt, el sistema.
Se sol dir que el "no-res" és l'absència de "res" (cosa), però aquest desesperat procès cap a l'autoconservació apunta que en realitat l'existència és precisament la lluita constant contra un "no-res" que s'imposa.
Però per natura no tan sols ens desconcerta la desaparició de l'entitat, sinó també la seva creació espontània, l'emergentisme de la susbtància. Durant segles la ciència ha investigat els procesos que intervenien en la suposada destrucció i aparició de la matèria, fins arribar a les teories actuals sobre els cicles biològics i la gènesi i comportament de l'energia que, tranquilitzadorament per nosaltres, ni es crea ni es destrueix, sinó que tan sols es transforma.
Així doncs, ens és més fàcil creure en allò infinit i etern que en la destrucció i creació del "no-res". Tot i que l'enteniment humà és incapaç de concebre l'eternitat, sí que disposa d'un mecanisme d'integració pràctica del concepte dins la vida diaria, que és la fe. L'objecte d'aquest mecanisme varia segons les circunstàncies, però no deixa de ser una protecció contra l'abisme existencial de la mort de les coses.
A la vida pràctica tenim clars exemples, però potser el que sempre m'ha cridat més l'etenció és el de la mort dels sentiments, i en concret el de l'amor. Sempre ens és més fàcil creure que mai no ens han estimat que no que ens han estimat i de cop i volta han deixat de fer-ho. Deixar perdre una persona a la que t'has estimat és una de les coses més difícils que hi ha. I tot plegat ens desconcerta tant perquè la fe, la nostra única protecció contra l'inintel·ligible desconcertant, en aquest cas no ens serveix més que per perdurar innecesàriament l'agonia.
Ens costa tant acceptar la destrucció d'un sentiment pel mateix motiu que ens costa tant acceptar la mort, amb la diferència de que en el primer cas hem de conviure amb la contradicció constant que suposa la destrucció d'allò que encara existeix com a entitat en progrès vital fora de nosaltres mateixos.

Jimmy Fontana - Il Mondo

Poca neu

Sóc allà on el temps s'alenteix, al sol, un sol ferotge i relaxant, gairebé tangible sobre la pell sense colrar. De tant en tant un cotxe pertorba aquesta mena d'eternitat momentània, i la seva vibració entre les valls fa que sembli haver trencat una barrera de so, perdent-se després en aquell lloc on van les coses reals i efímeres.
La mirada i el caminar de la gent són lents i pesats, concentrats en la senzillesa de l'acte de caminar; el terreny és tan abrupte que els peus troben una inclinació diferent a cada pas.
Els arbres coronen un paisatge sense matolls, despullats i alhora revestits de branques anguloses i seques, que semblen haver proliferat buscant-se les unes a les altres amb desesperació cega.
L'herba llisa i aixafada, d'un verda daurat, resta silenciosa esperant la neu com el coixí artificial d'una escenografia inacabada.
Algunes cases de pedra i de fusta neixen del terreny com bolets als peus d'un arbre centenari, gairebé amb la mateixa textura i el mateix material que el sòl que els acull, però alguns cartells les fan desentonar com les enganxines en una maleta de viatge.
Les muntanyes abracen la vall maternalment, tímidament tacades de neu regalimant, esbufegant núvols densos i compactes a un cel d'un blau gèlid i sobrenatural.
Davant aquesta imatge qualsevol paraula esdevé tan sols una trista i humana metàfora, una imatge, un joc dialèctic sense més sentit que el vici per la lletra.

Llach - El meu país es tan petit

Locos por el futbol

Quiero fundar un club. No se trata de un club de futbol; no, nada más lejos de la realidad. Se trata más bien un Club de Desconectados, desconectados de esta euforia animal que el deporte rey despierta en el encefalo colectivo.

Ayer no estaba viendo el partido. Ni siquiera sabia que había un pardido importante, o quien lo jugaba, o qué se jugaba. Como veis, últimamente no miro demasiado la tele.
Total, que en un momento dado oigo un berreo animal que proviene del exterior. Como es lógico en mi, me sobresalto y doy un respingo en el sofá. ¿Qué ha pasado? Es un sonido horripilante que pone la piel de gallina, no és por el hecho de que alguien chille, sino más bien porque tanta gente chille a la vez por toda la ciudad. Resulta terrorífico, es como si algo terrible estuviese pasando a gran escala... me lo pienso un poco y salgo al balcón. Toda Barcelona parece haberse vuelto loca. Pienso: ¿el apocalipsis? ¿acaso nos invaden los extraterrestres? ¿el cielo se cae sobre nuestras cabezas?
Oigo el primer petardo. ¿Petardos? ¿Acaso semejante locura puede ser una celebración? Es entonces cuando se me ocurre, perpleja, que todo puede responder a alguna clase de partido de futbol importante, y enciendo la tele, buscando respuesta en algun canal.
Eferctivamente, se trata de un simple partido de futbol que juega la selección española.
Madre mia... como está el patio, la gente está fatal. El jaleo me impide ver cualquier otra cosa en la tele, y hace demasiado calor para cerrar las ventanas. Así que me jodo y me rindo al hecho de que cada X tiempo la jauría de aficionados repartidos por la ciudad me va a sobresaltar al unísono.
Al cabo de un rato la gente entra en una bacanal colectiva de gritos, petardos y claxons que dura hasta bien entrada la noche. Al parecer españa ha ganado. Pero pero pero... no puedo parar de flipar. Salgo unas cuantas veces a la terraza y allí me encuentro con otras tantas personas con la misma cara de desconcierto que yo, maravillados y molestos ante tal despliegue de locura colectiva.
Me inquieta darme cuenta qué es lo que verdaderamente une a las personas: no es la justicia social, no es la conservación de los recursos naturales del planeta, o la crisis del petroleo, o la guerra, ni siquiera la defensa de cultura común... no, solo el festival del futbol tiene ese poder.
Si os entran ganas de llorar ante tal espectaculo, unios al Club de los Desconectados, aquellos que miran consternados desde las terrazas como las personas solo se unen para perder la cabeza por un puto partido de futbol, mientras el resto del tiempo contemplan indiferentes como el mundo se va enmierdando cada día un poco más.
Al fin y al cabo la gente necesita las religiones para sentirse bien. Que si hombre, que los últimos serán los primeros.

Podemos.

Melendi - Me gusta el futbol

IRLANDA

Ahora que me he acostumbrado a la ciudad, a este clima frío y permanentemente húmedo, a que llueva continuamente y tener siempre los zapatos y el sombrero mojados, a que haya hierba en todos lados, a vivir entre casitas de muñecas agrietadas, a que los autobuses siempre lleguen tarde, o no lleguen, a que la gente beba hasta acabar a gatas a tu alrededor todas las noches, a comer siempre patatas, mantequilla, chocolatinas y leche, y al mediodía un sándwich frío y una manzana, a que no me laven la ropa, a luchar contra la cadena del vater y perder a veces, a no entender la mitad de lo que la gente dice a mi alrededor y que me tomen por tonta, a ir cada noche a los mismos sitios y acabar suplicando volver a casa a dormir, a los regateos nocturnos con los taxistas, las ecuaciones para ahorrar metros en el trayecto, las mismas preguntas y las mismas repuestas en las conversaciones para evitar los silencios incómodos mientras te llevan a casa: where are you from? spanish? how long will you stay? in a school trip? do you like Ireland?. Ahora que empiezo a encariñarme con esta gente solitaria y amistosa, profundamente hospitalaria, pragmática y alegre, ahora que empiezo a creer que tampoco está tan mal vivir aquí, ahora que todo perece tener un lugar, incluso yo, y que han conseguido que me sienta en casa vaya dónde vaya, que he aprendido a divertirme con ellos en la calidez de la noche, que ya sé dónde van los vasos, ahora que por fin me he comprado el cepillo de dientes que olvidé, y he encontrado el sitio en el bolso para el paraguas, ahora que empiezo a recordar los nombres de la gente, que ya no me pierdo en el centro o en el camino de regreso a casa, ahora que ellos empiezan a conocerme de verdad, ahora que bromeamos y nos reimos de lo mismo, que sé como funciona el mando de la tele, y que aún no hemos visto el DVD que traje aquel día, ahora que ya sé usar las cabinas y pedir un taxi por teléfono, ahora que comento la música y los programas de la tele después de cenar, sentada en mi sitio del sofá... ahora que me parece que la lluvia lo hace todo más hermoso, y que he aprendido a disfrutar en silencio de esa luz cegadora característica que aparece al principio y al final del día... ahora que me entristezco cuando pienso en marcharme sin saber si volveré... ahora me doy cuenta de lo mucho que quiero a Irlanda.

De algún modo Irlanda sorprende, fascina y enamora, y por eso la gente siempre vuelve, aunque sea como yo lo he hecho hoy, en un tierno y melancólico recuerdo.

Irish Folk Music

La Maduresa

Sempre es diu que la infantesa és l’època més feliç de la vida, i potser és perquè mentre la vivim no ens preguntem si som feliços o no, simplement vivim pel fet que un nou dia comença. Cada nova experiència és una aventura que et marca i t’enriqueix, que t’entusiasma i et sorprèn. Com qui diu, de petits vivim i prou, vivim sense pensar en res més que el present, un present que inclou el passat i el futur immediats. És una manera de viure completa, pensant-nos el rei del món i el centre de l’univers. Tot està per estrenar, com un enorme parc d’atraccions pel qual hem pagat una entrada que hem d’aprofitar muntant a tot arreu abans no tanquin les portes i sigui l’hora de tornar cap a casa.

És en aquest moment, en que la vida és una pàgina en blanc, quan més límits reals se t’imposen, i alhora és l’època en que tens més llibertat per somiar i pensar. És com estar tancats dins una gàbia que forma part d’un món infinit.
De grans, en sortir d’aquesta gàbia, descobrim que el món no era tan gran com crèiem, i deixem d’imaginar infinituds, de manera que la nostra vida es transforma en una gàbia una mica més gran que l’anterior. Però mai no sortim de la gàbia. I no és molt més esperançadora la cosmovisó que tenim durant l’infantesa? Ens engabiem per fora però no per dintre. I és la voluntat de voler sortir-ne la que impulsa els nens a preguntar, desitjosos de fer-se grans i volar lliures. La mateixa formulació d’aquestes preguntes sovint descriu molt millor el món que no pas les respostes que en donen els adults. Els adults fins i tot es poden arribar a trobar incòmodes a l’hora de contestar-les, precisament perquè han oblidat els motius que impulsen a fer-les. Els adults han oblidat moltes coses importants.
Però és possible sortir-ne? Algunes persones ho aconsegueixen, aconsegueixen conservar aquest món infantil on tot és possible i, fins i tot, sortir a volar de tant en tant. Curiosament, és un tret que comparteixen molts adults que han estat considerats genis en la seva professió. Persones extremadament curioses, imaginatives, originals, capaços de desfer-se dels dogmatismes imposats per la maduresa normal i replantejar-se les coses de manera pura, com si ho fessin per primer cop, amb una visió il·luminada que ningú no ha tingut fins llavors, perquè ningú n’havia dubtat tan profundament. John Lenon deia: “No hi ha res que pensis que no pugui ser pensat, no hi ha res que somiis que no pugui ser somiat”. La infinitud és la gran por dels adults, que han deixat de creure en la màgia. Això no vol dir que no hi hagi mètode i reflexió, doncs aquesta no és una crítica a la maduresa en si mateixa, sinó a aquesta maduresa absurda i substitutiva que fa perdre parts de nosaltres mateixos que són estremadament útils per a assolir una felicitat personal i viva. S’imposa el criteri de que l’edat es va substituint any rere any. Això vol dir que en el moment que compleixes anys, perds irremeiablement la persona que havies estat fins aleshores, com si d’alguna manera fos l’edat, i no pas alguna cosa que té a veure amb nosaltres mateixos, la que definís la nostra identitat.
Els infants poseeixen una innocència que sovint els permet veure el món sense els artificis, convencionalismes, hipocresies i disfresses que tan còmodament l’expliquen. De la pèrdua d’aquesta capacitat se’n diu maduresa, un procès lent i traumàtic pel qual obliguen a passar a tots els nens en potència per tal de despullar-los de qualsevol rastre de màgia a la seva vida, perdent la capacitat de gaudir dels petits detalls que els ofereix una realitat pura i absurda.

Per si això no fos poc, la Normalitat ens fa creure que això d’anar desprenent-nos de parts de nosaltres mateixos fins reduir els nostres pensaments a la seva mínima expressió per tal d’optimitzar el seu rendiment, que això d’anar perdent imaginació i capacitat de gaudir dels petits plaers, que això de perdre la capacitat de divertir-se amb foteses, és tremendament desitjable.

No és estrany que les crisis existencialistes sorgeixin a l’adolescència, perquè és precisament durant aquells anys en que es pot sentir clarament l’absència de les parts que van caient de tu mateix. És quan es preodueix la massacre de les amputacions, en que encara l’infantesa és tan aprop que pots sentir la seva absència. Aquest desconcert per la pèrdua és el mateix que es pot sentir cap a un ésser estimat perdut per sempre en el buit, la diferència és que, encara que la societat et pressioni, si hi acabes renunciant és perquè tu ho decideixes. Es tracta de tenir com a criteri la veritable felicitat i no pas el molle de la Normalitat, desprenent-se d’allò que realment ens impedeix d’avançar cap al desenvolupament.

En el moment en que oblides el que era ser un nen és quan has assolit la suposada maduresa, quan les ferides cicatritzen i deixen de sagnar, quan ja no es produeix cap conflicte entre la teva realitat imaginativa, creativa i màgica i la mediocritat que t’envolta. És en aquest precís moment en que s’entra en la insatisfacció i l’enyorança com a mode de vida permanent, creant així un sentiment d’incompletitud que ens empany a consumir i ens aboca a la felicitat comercial i enllaunada de l’utilitarisme. Sovint es confón l’absència del dolor d’aquesta pèrdua amb la serenor i la pau interior, convertint l’adolescència en una mena d’enfermetat de la que t’has d’acabar curant. Aquesta gran mentida de la Normalitat homogeneitzadora està profundament arrelada dins la nostra cultura, i és un dels grans plilars del seu sistema de substitució constant de la identitat.

Cada dia que passa és un dia més, un dia que, com si fos una peça de roba, utilitzes i tires a la paperera quan se’t queda petita, com si la maduresa pogués quantificar-se segons la talla que utilitzes en aquell moment. Però aquesta identificació del creixement físic amb l’intel·lectual i emocional, tot i que molt visual i efectiu, no deixa de ser una estratègia comercial. El creixement físic és també físicament limitat, arribant un moment en que deixes d’expandir-te i t’estabilitzes en una mesura. Llavors, en certa manera, el fet d’identificar l’un amb l’altre provoca que es repeteixi aquesta pauta en el cas del creixement intel·lectual i emocional, potenciant una mena d’estancament estèril que, no obstant, és dinàmic, en tant que, com la roba, l’has d’anar renovant per desgast.
Però hi ha una altra manera de madurar, aquella en que els anys no es substitueixen sinó que s’acumulen, de manera que el que ets ara és la suma de tot el que has estat, una mena de ventall de possibilitats que pots escollir segons el moment, segons el que et faci feliç en aquell moment o segons el que t’ajudi a entendre el món. És una manera d’avançar, potser, molt més fèrtil que aquesta que, mai millor dit, ens volen vendre. És una mena de maduresa que et fa, potser, una persona més comperta i complexe, que et dóna més eines per evitar que siguin els altres els que conduieixin la teva pròpia vida.

Curiosament, tot i aquest entramat propagandístic normal, a mesura que ens anem fent vells ens anem acostant més a com érem quan érem infants. Hi ha gent que diu que el caràcter s’accentua, encara que segurament el que passa és que les persones es desprenen dels trets superflus i es recupera l’essència. I doncs, si aquest sistema de madurar és tan bo i tan desitjable, per què ens passem la resta de la nostra vida enyorant l’infantesa? Alguna cosa falla en tot plegat.

Quin sentit té convertir els individus en persones sense imaginació, sense somnis, sense originalitat, sense aspiracions més enllà de la felicitat enllaunada? Doncs en té molt, de sentit. Aquesta mena de maduresa converteix els nens en membres normals i productius de la societat, peces de l’engranatge encarrilades segons les normes socials que inhabiliten el qüestionament profund de les coses i la capacitat de crítica innocent.

Lax'n'busto - Trepitja Fort

Los nuevos pecados capitales

En una entrevista concedida al diario oficial del Vaticano, "L'Osservatore Romano", Monseñor Girotti, director del penitenciario apostólico (organismo que supervisa la confesión y las indulgencias plenarias de la iglesia) concluyó que la vieja lista de pecados elaborada por el Papa Gregorio Magno en el siglo VI y popularizada por Dante en La Divina Comedia, no bastaba para describir los tiempos modernos. Girotti hizo referencia a las "nuevas actitudes pecaminosas" del hombre moderno. Así que parece que tenemos nuevos pecados capitales para los tiempos de la globalización. Aún así, el Vaticano ha desmentido que sea algo oficial, es decir, que los pecados capitales siguen siendo los siete de siempre.

No Contaminarás
Girotti mencionó los pecados contra la ecología, que hoy en día "revisten un interés especial", sobre todo, por lo que respecta a la contaminación ambiental. Con el pecado mortal de la contaminación ambiental habría que deslindar responsabilidades o directamente enviar al infierno a la mayoría de los estadounidenses, los grandes contaminadores del planeta, y también a los chinos, que si siguen así no se van a salvar de las llamas.

No Manipularás Genéticamente
Bueno, la cosa es fácil, si los científicos se dedican a la manipulación genética, derechos al infierno. El prelado destacó los pecados que se cometen hoy en día "en el área de la bioética", donde se violan "derechos fundamentales de la naturaleza humana, a través de experimentos, manipulaciones genéticas, y cuyos resultados son difíciles de prever y tener bajo control", aseguró Girotti.

No Serás Obscenamente Rico
La nueva lista de Monseñor nos facilita un poco las cosas porque en vez del tortuoso examen de conciencia de la confesión y la sinceridad del arrepentimiento que debían hacer nuestros antepasados, basta con consultar la revista Forbes para encontrar quienes van a poblar el infierno. En todo caso, este pecado será bastante fácil de evitar para la mayoría de los mortales.

No Te Drogarás
Otro de los ámbitos hacia los que apuntó Girotti es el de la droga, "con la que se debilita la psique y se oscurece la inteligencia". Los narcotraficantes nunca se hicieron ilusiones respecto a su destino, pero el caso de los drogadictos parece más complejo: ¿sería justo que terminen en el infierno después de haberlo vivido en la tierra?

No Abortarás
Este ya es un viejo conocido, que ha ascendido de pecado estándar a pecado capital. Dejaremos al margen el debate sobre las madres adolescentes, pobres o con problemas mentales, los frutos de violaciones, la superpoblación y demás, porque está ya tan sobado que no tiene sentido hablar de ello.

No Practicarás la Pedofilia
Bueno, ciertamente eso es algo muy muy feo, pero resulta sumamente sospechoso que lo hayan colocado en el punto de mira del castigo divino. Puede que al margen de lo que sale a la luz, sea un problema suficientemente grande dentro de las filas vaticanas como para que consideren necesaria una medida disuasoria tan contundente.

No Ayudarás a la Injusticia Social y las Diferencias entre Ricos y Pobres
Girotti también mencionó las "desigualdades sociales y económicas, según las cuales los pobres son cada vez más pobres y los ricos, cada vez más ricos", situación que "alimenta una injusticia social insostenible", aseguró. Que bonito todo.

Esta claro que la doctrina eclesiástica está hecha de vaivenes y puntos oscuros, como el sexo de los ángeles. Ya ni siquiera el infierno es un lugar seguro. En 1999 el entonces Papa Juan Pablo segundo había aclarado que no era un lugar sino una situación: el alejamiento de Dios. El año pasado, el actual Papa Benedicto XVI dijo que el infierno si que existe.
El mismo Girotti hizo referencia la semana pasada a la crisis que atraviesa el sacramento de la confesión dentro del mundo católico. El mismo Papa Benedicto XVI también lo reconoció, lamentando que el mundo de hoy esté perdiendo "cada vez más el sentido del pecado". Por esta razón, el Papa recordó que la confesión no consiste sólo en la acusación de los pecados sino que, sobre todo, se trata "de un encuentro personal con Dios". "Cualquier pecado que se cometa, si se reconoce humildemente" y se confiesa, lleva a experimentar "la alegría pacificadora del perdón de Dios", señaló.

Es curioso que la mayor parte de pecados capitales nuevos sean aplicables mayoritariamente dentro del mundo eclesiástico. Podríamos caer en la tentación de creer que todo esto responde a un incipiente sentido de la autocrítica.

Ave Maria

REBELS

Com cada matí, camino tota sola entre la multitud de gent. Mentre avanço per col·locar-me al davant del que serà la part de davant del comboi, noto com la gent repassa la meva cara, la meva manera de caminar, la meva roba i l’expressió del meu rostre. Sé que vesteixo de manera diferent, que crido l’atenció... però a vegades ho oblido; suposo que encara no estic del tot acostumada a les reaccions inconscients de la gent quan em veu.
No puc evitar sentir incomoditat i accelero el pas. Mai no sé quina expressió posar, i cada cop adopto una actitud diferent: avui sembla que toca la indiferència, potser condicionada pel cansament que porto acumulat durant alguns dies.

Un home em mira amb cara d’haver-me vist abans, i busca la meva mirada còmplice abans d’atrevir-se a fer cap gest de salutació. No el conec, o al menys no recordo coneixe’l, així que passo de llarg. Recordo qui era pocs passos més tard: era el conserge del centre on, uns anys ençà, estava ingressada la meva tieta; havia parlat amb ell sovint, cada cop que la visitava, i és qui em va informar de la seva mort. No vam tornar a parlar mai.
No em sento temptada de girar-me, però penso que li hauria d’haver somrigut per si de cas; ja hauria de saber que no em puc fiar de la meva memòria... encara que, ben mirat, tampoc no hagués sabut què dir-li, així que m’he estalviat una situació incòmode.

Camino, encara una mica inquieta, fins el meu banc de cada matí. Veig la pintada a la meva dreta. Un nom il·legible fet amb retolador que declara el seu amor a una tal Núria. Començo a divagar sobre la idea de què se n’haurà fet d’aquella parella... però de cop m’adono que això tan sols ho fan els protagonistes dels relats barats amb aspiracions de profunditat. Tothom diu que visc d’una manera massa literària, i suposo que es refereixen a aquesta mena de detalls. A més, la idea no m’inspira: és tan sols una pintada d’algú amb poc respecte per l’espai públic.
No obstant, això em fa pensar en aquest racó que m’he apropiat a l’andana del tren, un lloc on passo una part sorprenentment significativa de la meva vida. Unes estones que dedico, simplement, a esperar que arribi el tren, a reflexionar, a gaudir de la diversitat, observant cada petit detall de la vida humana que s’esdevé al meu voltant.
Ja ho estic tornant a fer... no tinc remei. No em puc enganyar... en el fons m’agrada viure massa literàriament, i em sento privilegiada per poder-ho fer, perquè crec que és la capacitat d’explicar-me contes a mi mateixa, de fer especials alguns petits detalls de la vida que d’una altra manera em passarien de llarg.
Com un observador invisible, em dedico a mirar amb ulls distrets cada una de les persones que m’acompanyen, creient inconscientment que potser ells no em veuen a mi, com si el camuflatge del meu aïllament em protegís de formar part d’aquella escena. Fa poc vaig llegir que algú ho descrivia com mirar-se la vida des de fora. No puc evitar pensar en aquells refugis d’observadors d’animals recoberts de fulles... i em permeto somriure, intentant que no se’m noti gaire.

Els altaveus anuncien que el tren arribarà amb retràs. En realitat no em sorprèn, però sí accentua la sensació de raresa que tinc des que m’he creuat amb aquell home, la sensació de que aquell dia seria estrany. Deixo anar els ulla amb la mirada perduda.

Tot mirant l’andana del davant, em trobo amb una altra sorpresa: conec un altre home, assegut al banc. Més ben dit: conec un noi que ara és un home. L’he reconegut clarament, sense dubtar, sé el seu nom i el seus cognoms. Ho sé tot de la seva vida fins que se’n va anar de l’institut... però a partir de llavors ja no sé en qui es pot haver convertit.
Encara sorpresa, el miro amb deteniment; és ell, segur. Aquells ulls blaus amb mirada simple, el nas allargat, el llavi amb aquella cicatriu que es va fer quan va trencar un dels vides de la classe. Ara porta una barba arreglada d’uns dies... és un home, no pas un noi. La roba és totalment impròpia d’ell: trajo, corbata i sabates de mudar, una maleta i ulleres.
Havíem anat a la mateixa classe durant anys, compartint espai i temps dia a dia. Ell era el macarra de l’institut. Sempre tenia problemes amb altres persones, sempre era el protagonista de baralles i discussions pels temes més viscerals. Eren habituals les seves sortides a mitja classe per parlar amb l’equip directiu, o els càstigs fora de l’horari. Sovint veia la seva mare a l’entrada, amb cara d’angoixa. Pobre dona... admirava com anava encaixant cada un dels errors del seu fill amb comprensió i fermesa. Ningú no entenia què diantre li passava al noi, com era que havia sortit d’aquesta manera... i jo vaig arribar a la conclusió que hi havia persones que naixien per ser rebels.
No recordo que mai aprovés res... a vegades em girava cap a on ell s’asseia i el veia mal assegut a la cadira, com al sofà de casa seva, aliè a l’explicació, dibuixant o escoltant música. Sabia que era intel·ligent, si hagués volgut, hauria pogut tenir un bon futur; i em preguntava per què hi renunciava. Tothom l’intentava ajudar... simplement era incapaç d’encaixar dins aquell sistema. Vivia al límit, sense pensar en les conseqüències, d’una manera totalment irreflexiva, amb una inconsciència que a mi em resultava simplement impossible d’entendre. Intentava cridar l’atenció com fos, portant la roba més estrambòtica o parlant amb tant de menyspreu que a vegades semblava que el fingia. Ara tan sols jo l’havia destacat entre tota aquella gent que esperava a l’estació.

Ell, potser sentint-se observat, llença una mirada fugaç cap on sóc jo. Em mira amb la mateixa cara de curiositat i malestar amb la que em mira tothom, i després gira el cap i segueix mirant al buit. No m’ha reconegut... potser sóc jo, que estic molt canviada, o potser és que no es va fixar gaire en mi quan érem unes criatures. No estic segura de si això em disgusta... potser si m’hagués reconegut ens hauríem trobat amb una situació incòmoda, perquè no hauríem sabut com tractar-nos, o més ben dit, si ens havíem de tractar o no. Encara que potser a ell li ha passat el mateix que a mi fa uns minuts... i ara deu estar pensant en tot el que jo significava per ell.

Sento malestar, gairebé enutjament. Intento esbrinar per què... què és el que m’ha afectat. Quan l’observo un altre cop, aprofitant que m’ignora, com feia anys enrera, he de reconèixer que ell sí va ser important a la meva adolescència, en molts sentits.
Sempre m’havien ensenyat que ell era la mena de persona que jo no hauria de ser mai, que ell representava un tipus de gent inútil que tan sols viu per molestar els altres, que l’havia de despreciar, que m’havia de sentir superior a ell. Jo, la bona nena, l’estudiosa, l’assenyada, la que sempre feia el que s’havia de fer i vivia com s’havia de viure, ben encarriladeta dins un sistema que li oferia cada cop més oportunitats per prosperar i arribar lluny.
Ell era el símbol una manera de viure que jo era incapaç de portar, un món que a mi sempre se m’havia prohibit, que desconeixia, i és per això que m’interessava tantíssim. Em desconcertava la seva actitud, i intentava esbrinar què li passava pel cap, quina necessitat tenia de rebel·lar-se contra tot i tothom, i com era capaç de fer-ho sense mostrar mai cap mena de penediment.
La veritat és que suposo en el fons l’admirava... em sentia atreta per ell i per tot el seu món, tan desconegut i fascinant. Jo era massa covarda com per rebel·lar-me contra un sistema que, llavors no ho sabia, però que em feia summament infeliç... un sistema que et valorava pel que feies i no per qui eres, i que enfonsava tot allò que a mi em semblava que valia la pena al món. Llavors tampoc no ho sabia, però vaig esperar durant anys que s’enamorés de mi i em salvés del meu futur. Òbviament, ni es devia imaginar que aquella noia repel·lent i setciències que el mirava amb un menyspreu fingit, en realitat l’envejava profundament. No va saber veure mai aquella nota de desesperació, aquella preocupació i necessitat en les estones que me’l mirava mentre ell no veia res.

I ara mira-te’l... al final havia cedit, al final havia acabat per encaixar, al final s’havia deixat vèncer. Potser per això estic tan enfadada amb ell. ¡Cada cop que el miro tinc ganes de cridar-lo i insultar-lo, de dir-li covard! Mira-te’l, amb el seu trajo, amb la seva corbata, amb la seva maleteta... segur que no opina, que obeeix cegament, que fa el que s’ha de fer...
No sé exactament per què, però tot això em fa sentir sola. Penso amb tristesa que potser en el fons no va ser un rebel d’esperit, que potser és que simplement volia cridar l’atenció per sentir-se important, per fugir de la seva pròpia mediocritat, i que va acabar entrant en una dinàmica còmode i autodestructiva de la que havia acabat sortint amb els anys... potser fins i tot ja era casat amb la noia que li havia fet assentar el cap, que s’havia quedat embarassada de ben joveneta i amb la que havia format una família. Ja tindria hipoteca, cotxe, treballaria vuit hores diàries fent una feina cansada i predeterminada, repetitiva i monòtona, profundament avorrida i útil.
Ja estic un altre cop explicant-me contes a mi mateixa... però aquesta és una història tan típica i tan trista que intueixo que és real. Només cal mirar-lo, amb aquella expressió de buidor a la mirada, per comprovar que tinc raó. Ja no és ell... ja no és aquell noi que em va ensenyar una altra manera de viure, que em va despertar d’una realitat absurda, que em va enamorar sense salvar-me. Aquell noi ha mort.
Així doncs, sembla que al final tan sols jo era rebel en aquells anys. Un cop més sola, un cop més incompresa... però al menys més valenta que ell.

Encara ningú no entén per què he deixat aquella vida que m’oferia tantes coses, en la que encaixava tan perfectament. En certa manera me n’he aprofitat... he après tot el que he pogut, he agafat totes les oportunitats que m’han ofert... encara que sabia que jo no els donaria res a canvi, que no faria els vots de la utilitat al sistema, com una peça defectuosa que acabaria per saltar. En el fons ja sabia que, un cop plena, fugiria. Encara no estic segura si me n’he aprofitat conscientment, o ha estat covardia. Potser simplement he trigat temps a reunir el valor necessari per a deixar la vida que havia de viure i, mentre, he seguit fent el que sé fer millor: fer contenta la gent. Tothom n’esperava tantes coses de mi...
Ara visc d’una manera que m’omple plenament, amb una inconstància que dona sentit a la meva existència. I es pot viure així... m’ha costat molt, moltíssim, però al final he aconseguit viure d’explicar-me contes a mi mateixa.
Tot i això, és veritat que al final no tot ha canviat; segueixo fent contenta la gent, segueixo agafant aquest tren cada matí, ben d’hora, per anar a ajudar gent a qui no conec però que em necessita... persones que, n’estic segura, m’aporten molt més del que jo els puc aportar a ells. Un somriure de satisfacció brota de dins meu, i la gent em mira amb cara de por, com si el fet de somriure sola impliqués una malaltia mental.

El torno a mirar per enèsima vegada. Ben mirat... potser té una retirada, però gairebé estic segura que no és ell, que m’he muntat una altra pel·lícula amb no res. No, segur, no és ell... sí, ell era més guapo.

De cop el tren tapa la seva imatge. Tant pensar no l’he sentit fins que no me l’he trobat al davant. M’aixeco pesadament del banc i hi pujo, enfonsant-me en l’onada de gent com qualsevol altra persona. Suposo que avui aquesta història haurà d’acabar-se aquí.

Ismael Serrano - Papá cuéntame otra vez

Flama de decisió

Tot és fosc, és de nit, suposo que de matinada. Just en aquelles hores en què la nit sembla infinita. Fa molta estona que molesto a la son, bellugant-me sota els llençols. No ho sé, potser estic desperta, o potser només és que no ho vull estar. És aquesta sensació de buit, sobre el llit, d’angoixa que no sóc capaç d’ignorar, la que no em deixa descansar. És simplement un pensament, comença dins el cap i recorre, ràpid, tot el cos en forma de sensació. Un pressentiment que m’avisa que, en acabar-se aquesta nit tan infinita i entrar la claror a l’habitació i als llençols que em protegeixen de la vida, hauré d’afrontar el nou dia que segueix la nit, i a allò que he fet encoberta per la seva foscor.
Ja ho he fet... tant pensar en el dia i la nit... m’he despertat. Ho provo però no aconsegueixo tornar a baixar el teló dins el cap, aquell que t’aïlla dels sentits per entrar en el món de la inconsciència.
Fa tant de fred quan et sents sola... al meu costat reposa el lloc que havia estat el seu. És tan senzill sentir l’escalfor del seu cos a les nits fredes, poder tocar, entre robes de nit, el tacte de la seva pell. Estimo tan sols el record de tot el que el vaig estimar, la seva escalfor i el meu tacte sobre el seu, tan sols això. Però no n’hi ha prou per seguir-lo; per això ja no ploro, entenc que hagi fugit de les paraules. Entenc els seus plors, que ha ofegat als ulls mentre parlava, també el silenci de la por i l’insult d’un cop de porta en sortir.
Obro els ulls i he estat plorant. Les gotes a han relliscat dels ulls a les orelles, dibuixant llàgrimes sobre les galtes. Ara, els ulls amarats em permeten veure clarament per primer cop. Així que els torno a tancar per poder veure el que ara m’ofereixo, sempre tan esquerpa. Mai l’he sabut entendre, mai l’he sabut estimar, ni tan sols escoltar... però ell en té la culpa, per haver confiat que canviaria. Mira que n’arriba a ser de... Pobre... sóc una burra. Mai he pogut comprovar com avui el mal de les paraules, el poder que tenen per ferir la gent. De fet, l’estimo, però al seu costat moriria d’avorriment, la monotonia m’aniria emmalaltint fins perdre’m en la seva vida. Tant de temps junts... és lògic que ara dubti. Es pot dir que hem crescut junts, que ens hem fet l’un a l’altre. Però no he fet res més, res més que estimar-lo des que recordo. No és just; ara ell m’avorreix.

Recordo amb molta claredat les paraules que hem tingut abans que fugís esperitat, tan covard. També recordo la seva cara d’incredulitat i d’ironia, l’expressió que va fer que me n’enamorés fa molt de temps, i que m’ha obligat a pujar el to d’unes paraules, dures, que no pretenien ferir-lo. Però quin fred fa aquesta nit! sota els llençols... On deu ser ell i el seu cos que em dóna escalfor a les nits com aquesta...? Crec que, tot el que li he dit sota la foscor, si ara entrés i ocupés, en silenci, el seu lloc, em recolliria als seus braços i m’adormiria ben tranquil·la, com sempre he fet. Però hi ha prou amb això? Quan aquest matí l’he mirat als ulls i, tan sols, he vist l’esperança de que les coses podien canviar, ha sigut quan he perdut la meva en nosaltres. Però és ara, quan ja no el tinc, que me n’adono que el perdo, i m’espanto per primer cop, immòbil al llit, amb la música del batec accelerat del cor.
Contemplo el sostre intentant trobar alguna resposta, tot i que només hi puc veure l’aire fosc que m’envolta. Si ara tornés, entrés per la porta i em besés els llavis amb deliri, el tornaria a estimar. Mira que és senzill, tan fàcil, però ell mai ha sigut gaire viu. On deu ser? Tan difícil és demanar-me perdó per avorrir-me?
No és estrany, doncs, que necessités divertir-me a fora... És tot culpa seva: masses paraules i pocs petons que les callessin. M’avorria i no ho vol entendre, amb qui ompli el seu buit ja no té importància. Potser jo necessito coses que ell no em pot donar... Potser és culpa de tots dos, o de ningú. Tot és tan senzill, els errors estan tan a la vora... que m’espanta. Ell, l’altre, em va despertar d’un somni en el que havia caigut amb els anys, tan sols això. Alguns cops aquest raig de llum el dóna un fill o una filla, un viatge lluny de casa i de la feina, un temps per fugir l’un de l’altre... Així que no entenc com li sap greu, li hauria d’estar agraït per fer-me entendre el que m’agrada. Estic segura que temps enrera ell també va tenir molts raig d’esperança que el feien llevar-se cada matí, sempre al meu costat.
Ell no entén que la pell que m’ha tocat l’estrany, d’aquí a uns dies ja serà morta, i hi haurà pell fina i nova per tocar. Mira que és orgullós... Vull estar amb una persona que treu el millor i el pitjor de mi, que em fa ser millor per ell i pitjor per la resta del món? Egoista... a vegades m’ha fet tan desgraciada... Per què en depenc tant? Perquè l’estimo... suposo. Però avui li he dit el que li havia de dir, i li he fet sentir com en el que jo fa temps m’havia degradat. Però no me n’hauria de sentir orgullosa, l’he ferit com mai hagués pensat que ho podria arribar a fer... tan fàcilment. Que és el que m’ha donat el coratge per enfrontar-m’hi?

Sento la porta que s’obre de cop; és ell. Però on és el coratge? No puc fer altre cosa que creure que dormo, com minuts enrere. Travessa el passadís, sento els seus passos però no veig cap llum encesa. Que vol fer, espantar-me? Entra per la porta de l’habitació, de puntetes; s’ha tret les sabates i la caçadora. Està al meu costat, el veig, però no fa altra cosa que mirar-me sense fer soroll; creu que em mira mentre dormo. Pobre... si que l’estimo, més del que m’agradaria saber. I ell m’estima molt més del que sembla, o del que em mereixo. Sota la foscor és tan guapo, la llum de la lluna ressalta les formes de la cara, formant-li illes de claror sobre la pell. Quants cops l’he besada? No sé què fer, qui és que ha de fer alguna cosa. Torna a moure’s, es col·loca al meu costat, silenciós, tot abocant el cos cap a mi. Sento el cruixir del llit amb el seu pes, el seu alè a la galta. Què fa? Per què no em besa? Per què no em deixa despertar-me? Recolza el cap fins al meu rostre, acaronant-la amb els cabells... i em besa... no amb deliri, ni tan sols amb necessitat, sinó d’una manera natural, de la mateixa manera que jo l’abraço amb totes les forces perquè no pari de fer-ho. Tan natural com són les carícies, els sons i mirades d’una pell sobre l’altra. Tan natural com tot plegat, com la nit, com ell, com jo, com nosaltres. Sota els llençols, sota la fredor de la nit.

Ara reposa al meu costat, ara ell dorm i jo el miro. Nus, un a la vora de l’altre, som com som. I quan estic nua, no em puc enganyar a mi mateixa.
M’aixeco i miro la nit per la finestra. És una nit estranya, aquesta, el raig de claror roja que regalima a l’horitzó fa que sembli morta, a punt de ser vençuda pel dia. Com jo, he estat vençuda, m’ha vençut el costum, el record del que el vaig estimar, l’escalfor del seu cos, i el meu tacte sobre la seva pell. Ha vençut, de la mateixa manera que el dia venç a la nit, per més infinita que pugui semblar. El veig estirat al llit, mirant-me amb els ulls tancats, veient-me mentre s’observa a ell mateix, dormint plàcidament. On és el coratge? Quins moments escull per abandonar-me? Podria jurar que l’estimo mentre miro el seu cos mig cobert pels llençols, podria imaginar els seus somnis, com sempre he fet. Però no ho faré, no tornaré a fer-ho.

Esbufega sorollosament amb els últims moments de foscor del dia, els últims moments en què podrà tenir-me nua al seu davant. Després remuga paraules que ja no intento entendre mentre busca la roba que el cobreix del fred que s’acosta, cargolant-se a sota, protegint-se d’una claror que no el deixa dormir. Fins i tot quan dorm és ell mateix.
Em trobo amb el temps, que s’ha parat per deixar-me estimar-lo per últim cop, i entrar a poc a poc en la indiferència, veure’l com una persona. És el soroll del silenci el que aconsegueix tranquil·litzar-me, aquella remor aguda i constant que et fa endinsar-te en les imatges, oblidant la resta del món. I el temps passa mentre el miro, mentre me’l miro, i a poc a poc la boca dibuixa un lleuger somriure, només perceptible per qui el fa. Un moment d’intimitat abans de la freda distància que em fa pensar que sempre el recordaré així. El silenci, el seu silenci, i el meu moment.

On és el coratge? Ara ja ho sé, el coratge me’l dóna ell, me’l dóna el seu silenci. Ara sé que ja no el necessito, i espero que ell no necessiti mai cap altra persona, que no hagi de tornar mai més, i que mai més hagi de tornar a plorar amb els ulls. I li dic adéu en l’únic moment en què entendrà que no li digui.

Adéu mentida, record, ja és de dia.

Nena Daconte - No sé como decirte